Hi ha moltíssimes maneres de parlar de l’internet, cap d’elles és dolenta. Però les converses que dominen l’espai públic solen limitar-se als seus micromoviments: el tema del dia, que sigui l’article de Substack per al nínxol, quin magnat ha fet quina cosa terrible aquesta setmana, etcètera.
Tot i que poden ser interessants, aquestes converses no ens ajuden gaire a desfer el mus — el lío mental que tenim amb la idea d’internet, de què serveix i que pot arribar a ser. Aquí van alguns llibres que ens poden ajudar a entendre de manera més oberta i crítica tot aquest món digital.
“Literary Machines” de Ted Nelson
Nelson era un jove hippie californià melenut que als anys 60, durant els seus anys a la universitat, va començar a obsessionar-se amb no oblidar cap dels seus pensaments, ni els processos mentals que el portaven a aquells pensaments. Com que tenia algunes nocions de programació, es va posar a desenvolupar un sistema de notes i apunts que pogués connectar totes les seves idees entre elles, enllaçant-les amb records, influències externes i pensaments paral•lels. A aquest sistema l’anomenà hipertext.
Literary Machines és el llibre digital on Nelson teoritza sobre tot això. No és un manual tècnic: és un document ple d’idees i esquemes que intenta transmetre el potencial enorme que Nelson veia en l’enllaç. En certa manera, aquest jove hippie va inventar l’enllaç, l’hipervincle que és al centre de la nostra vida digital. Es pot consultar a Archive.org.
Els enllaços que fem servir avui en dia són una versió molt simplificada d’aquest sistema complicadíssim que somniava Nelson. Em sembla interessant que avui els considerem una comoditat sobre la qual ni pensem, quan als anys 60 eren una utopia — un sistema meravellós que podria dur-nos a la lliberació.
“Netizens” de Michael Hauben
L’any 1979, dos estudiants de doctorat a la Universitat de Duke connecten dos ordinadors per línia de telèfon i creen USENET: un sistema de discussió global i descentralitzada, precursor dels fòrums i, podríem dir, la primera gran xarxa social. Durant els anys 80 s’hi van sumar centenars de milers d’usuaris d’arreu del món que van obrir desenes de milers d’espais de discussió temàtics.
No hi havia cap empresa propietària, cap algorisme, cap sistema de recomanació. Un espai purament col•lectiu de conversa, anys abans de l’aparició d’internet pròpiament dit. Avui ha quedat molt desfasat i oblidat, però USENET va ser el primer foc de la nostra conversa digital eterna — i el que va establir l’estat d’ànim i la psicologia que han anat omplint tots els espais digitals posteriors.
Molts dels conceptes que fem servir avui a diari, sense saber gaire d’on ens vénen, apareixen per primera vegada a USENET. És aquí on neix el concepte d’spam per referir-se al contingut brossa, on apareix el primer mem, on es popularitzen acrònims com FAQ o el famós LOL.
Un dels entusiastes d’aquell primer gran món digital era Michael Hauben. La seva obra, publicada en línia l’any 1994, és on s’encunya el concepte de netizens — ciutadans a la xarxa. Hauben era un dels membres d’aquesta nova civilització digital. Era un estudiant de Columbia de vint-i-pocs anys quan va publicar aquest llibre, consultable en línia aquí. Malauradament va morir molt jove, als 28. En aquest text es llegeix el fervor d’algú que creu que ha sigut testimoni del naixement d’una nova civilització.
Avui que ja no som netizens — potser no ho hem sigut mai — i som purament usuaris, és interessant llegir-lo perquè pot ajudar a recuperar una mica el desig per un ecosistema digital que últimament només s’associa al malestar.
“This Is for Everyone” de Tim Berners-Lee
La World Wide Web va arribar el 1989, des del CERN de Ginebra, l’accelerador de partícules. Com era habitual entre els dissenyadors de l’internet d’aquella època, Berners-Lee no va patentar la seva idea, ni va crear cap startup per vendre-la i fer-se molt ric. La va obrir i compartir amb el món perquè era el que tocava.
Aquest llibre explica molt bé el fons emocional d’aquesta mena de decisions. Berners-Lee hi considera que l’internet és un experiment que no ha acabat, i que encara estem en fase de construcció — i fins i tot de reparació — d’aquella idea original.
“The Net Delusion” d’Evgeny Morozov
The Net Delusion, escrit per Evgeny Morozov el 2012, fa una crítica dura a la idea — llavors extremadament vigent i mainstream — que l’internet de xarxes socials privades podia ser una força per alliberar i democratitzar el món.
Entre d’altres moments curiosos que surten al llibre, Morozov explica que el 2009, en plenes protestes postelectorals a l’Iran, un funcionari de l’administració Bush havia arribat a proposar Twitter com a possible guanyador del Premi Nobel de la Pau. El més interessant és que argumenta molt bé els fonaments geopolítics d’aquesta posició tan crítica.
Des de llavors, Morozov ha seguit per aquest camí: analitza de manera molt crítica l’ecosistema digital, i és molt dur també amb les respostes i sortides que des de les esquerres s’intenten vestir perquè, segons ell, sovint són massa naïf, poc treballades i van poc al fons.
“Algorithms of Oppression” de Safiya Umoja Noble
Ara que tenim tant al centre del debat la IA, la gestió dels corpus de coneixement, dels models de llenguatge i de tots els imaginaris que despleguen, pot valdre la pena (re)llegir aquest llibre de Noble sobre com les plataformes digitals privades sempre han sigut propagadores de discursos d’odi, de manera orgànica i des del primer dia.
Noble posa l’exemple de com, fins al 2011, si buscaves «black girls» a Google el primer resultat era pornografia. Crec que Noble s’anticipa molt bé al concepte més recent de Cory Doctorow de la enshittification, i ja assenyala, en aquell moment, com els interessos corporatius i les lògiques d’aquestes empreses fan impossible que serveixin per oferir-nos un servei social digne i popular.
Noble es va avançar molts anys al concepte de merdificació popularitzat més recentment per Cory Doctorow. Llegir-la és entendre que les pistes per entendre aquest camí fa anys que hi eren de manera clara.
“The Dawn of Everything” de David Graeber i David Wengrow
Per acabar, un llibre que no parla d’internet però que és útil per entendre’l millor. The Dawn of Everything és de fet un llibre que revisa la prehistòria humana — però em fa l’efecte que l’ànim des del qual està escrit i la seva pregunta central són els més pertinents en el moment històric que vivim avui.
Bàsicament, el llibre explica que durant desenes de milers d’anys els éssers humans van experimentar amb tota mena de formes d’organització de la societat: van construir tota mena de ciutats i entorns, alguns més igualitaris, d’altres més jeràrquics. La idea és trencar amb el mite que la història és un procés que va de la simplicitat primària de la prehistòria a la complexitat capitalista de la qual ja no ens en podem mai sortir.
La pregunta que fa el llibre de manera brillant és: en quin moment vam deixar d’experimentar amb les formes d’habitar el nostre món?
Aquesta és la mateixa pregunta que ens hauríem de fer ara — ja no només sobre com ha de ser l’internet, sinó sobre totes aquelles parts de les nostres vides que considerem atrapades en un statu quo inamovible. Em sembla un llibre que hauria de ser una guia de comportament polític per al segle XXI.