(versió en anglès aquí)

Tu també deixaràs X, Instagram i la resta de grans plataformes que ara semblen components irremovibles de la teva vida. L’edat daurada d’aquestes xarxes ha quedat enrere. També per a tu.

L’onada d’auge del 2.0 ha durat uns bons deu anys. Durant aquests deu anys les grans corporacions nord-americanes i xinesa ens han entrat a casa, a la cuina, al cos i al cor d’una manera tan intensa que ara sembla impossible que en marxin.

Sembla impossible, però no ho és. Ara sí, finalment, després d’un retard provocat per la pandèmia, hem entrat en la fase final de la seva obsolescència programada. I no hi ha marxa enrere possible. Tampoc per a tu.

Potser no t’ho creus. Però… per què no t’ho creus?

Per què, malgrat l’experiència d’usuari cada dia més lamentable i degradant, malgrat unes vibes generals fosquíssimes, malgrat uns CEOs en caiguda lliure de crisi de la mitjana edat protofeixista on esteroids, per què, malgrat tot això, moltíssima gent com tu no acabeu de fer el pas de marxar a alternatives ja actives, funcionals, netes, horitzontals i obertes?

Jo crec que, en el fons del fons del fons, només hi ha quatre raons:

Seguidors acumulats i intransferibles

La base de seguidors que has aconseguit dedicant energia i dècades d’activitat diària a aquestes plataformes és un gran tresor personal i, fins i tot, professional.

La quantitat de gent que et segueix és un indicador que ha superat la realitat del servei digital per convertir-se en un barem social i professional. Hem acceptat col·lectivament que el nostre valor es mesura, en part, per la mida de la nostra audiència digital.

Abandonar aquest clout a cegues és, per a molta gent que es dedica a professions mediàtiques, un suïcidi. És comprensible que siguin reticents a fer el pas. Com més gran la base de seguidors, com més vinculada estigui la seva identitat digital a la seva professió o identitat social, més complicat serà per aquella persona fer cap migració a un espai on sentirà que ha de començar de zero. Aquesta és, òbviament, la gran raó per quedar-se a l’estatus quo, per molt que l’estatus quo sigui una merda. I aquesta intransferibilitat no és cap error del sistema, és part del model de negoci de les plataformes.

Good old FOMO

Més enllà dels seguidors, si intueixes que el gruix de converses i coses importants del teu món passen en aquestes plataformes serà dur sentir que perds el fil, o que et perds coses que podrien ser interessants o importants per tu. Perdre’ns el que passa, quedar fora, fa moltíssima por (i probablement com més jove siguis més por fa).

Aquestes plataformes han esdevingut el nostre principal canal d’interacció amb la realitat. Hem acceptat que fessin d’intermediari entre nosaltres i la vida. No volem tallar el circuit perquè sembla, així d’entrada, que ens faci desconnectar del món real.

L’addició és plaent

Hi ha un argument més hedonista per seguir a aquestes plataformes. És l’argument d’assumir l’autodestrucció de manera controlada. El fas així: “Jo no vull marxar d’X perquè m’agrada veure el que hi apareix, encara que sigui una merda”.

Empatitzo molt amb aquest argument. No hem vingut al món a ser éssers de llum. Tots tenim moments de debilitat i no estem fent cap competició de puresa.

El millor d’aquest argument és que reconeix el component tòxic de l’addicció que provoquen aquestes plataformes. És un addicte dient: “Sí, i què?”. Per mi és un simple estadi previ al moment de començar a deixar el vici. Superar una addicció és molt difícil i lent, però comença per admetre-la.

Dinàmica grupal

La dinàmica grupal convida a quedar-nos quiets, és un conformisme que s’alimenta de la por enllaçada d’uns i altres. Que salti algú altre i així veurem si hi ha aigua, o no, al pou. La posició conservadora dels altres alimenta la teva, l’omple de motius i t’inhibeix de fer el que, potser si estiguessis completament sol, faries.

Aquests quatre arguments semblen molt poderosos i, en molts casos, encara et convencen. Però heus aquí la notícia que us duc avui: no tenen la capacitat d’aturar una migració que ja ha començat i que no és reversible.

El procés de merdificació no té cap possibilitat de revertir-se

La merdificació (concepte encunyat pel periodista i blogger canadenc Cory Doctorow), és el patró pel qual els productes i serveis digitals privats van degradant paulatinament la seva qualitat per disseny. És un patró en tres estadis, que explica així:

Here is how platforms die: first, they are good to their users; then they abuse their users to make things better for their business customers; finally, they abuse those business customers to claw back all the value for themselves. Then, they die. I call this enshittification, and it is a seemingly inevitable consequence arising from the combination of the ease of changing how a platform allocates value, combined with the nature of a “two sided market,” where a platform sits between buyers and sellers, hold each hostage to the other, raking off an ever-larger share of the value that passes between them.

Aquest equilibri entre usuaris acorralats, anunciants collats i pressió dels accionistes és inestable i tendeix inevitablement a l’autodestrucció. A mesura que l’aplicació es degrada i comença a decaure la seva massa social, els accionistes la collen encara més, cosa que porta als equips de direcció a esprémer més encara a usuaris i anunciants, fomentant l’acceleració del declivi. No hi ha, no hi pot haver, un retrocés de la merdificació sense un canvi de model empresarial radical. I no fa pinta que cap d’aquestes plataformes pugui acabar sent expropiada o que surti de les lògiques de mercat per voluntat pròpia. A més, la dinàmica de degradació dels serveis fomenta l’aparició d’alternatives atractives que van madurant de mica en mica, i aquesta pressió de la competència encara accelera més la condemna de mort.

Això què significa? Que en el pitjor dels casos, encara que et perjuris que no deixaràs X, tard o d’hora X et deixarà a tu. I el mateix acabarà passant amb la resta de grans plataformes del mainstream actual, per molt que ens sembli que això queda molt lluny. Tant per tant, per què no avançar-te i sortir del vaixell a temps?

El que es merdifica insosteniblement és la nostra vida

Diu Ed Zitron:

“everybody is being fucked with constantly in tiny little ways by most apps and services, and I believe that billions of people being fucked with at once in all of these ways has profound psychological and social consequences that we’re not meaningfully discussing”

La merdificació no ens és aliena. En la mesura que aquestes plataformes són influents, fan que la merda s’escampi cap a les nostres vides personals i col·lectives. La nostra relació amb la cultura es merdifica, la nostra discussió es toxifica, les persones més llestes i espavilades de les nostres societats queden segrestades per la gamificació addictiva d’aquests espais en comptes de dedicar l’energia als seus projectes personals… I, mica en mica, la merda se’ns posa als parlaments, a les ràdios, a les escoles… i, com deia a l’inici, ben endins del cap i del cor: s’emmerda la nostra manera de pensar, d’imaginar-nos a nosaltres mateixos, d’entendre qui som, què volem i el que desitgem pels nostres futurs.

Aquesta dècada d’un consum digital cada vegada més eficient, addictiu i sofisticat ens ha fet fer coses molt estranyes.

No sé a tu, però quan miri enrere crec que em farà mal recordar la dècada del 2015 al 2025 de la meva vida com una dècada que hauré passat principalment amb el cap cot fent scroll infinit. La vida catalana mitjana dura 83,16 anys. Deu anys en són el 12%. Vint ja en són gairebé una quarta part. Em pregunto: estic disposat a malgastar-la d’aquesta manera?

Aquest scroll infinit potser tenia sentit quan creiem que era una cosa nova, fresca, democràtica i esperançadora. Però ara ja sabem que tot era mentida. Aquest scroll el fem en plataformes cada vegada més fosques, dominades per gent cada vegada més explícitament perversa, amb comportaments cada vegada més addictius, alimentant unes forces que cada vegada més clarament no volen el bé per a la humanitat, sinó que estan disposades a llançar-la als lleons per tal d’alimentar, en el fons del fons del fons, no ja la seva butxaca, ni el seu poder, sinó el seu ego.

La pressió de grup canviarà de bàndol

En el fons és igual si tu no estàs disposat a marxar, perquè et fa massa mal perdre els 50000 seguidors, o els 12000 m’agrades, o el FOMO et supera. Primer faran el canvi els que hi tenen menys a perdre. Però aquest canvi t’afectarà, lentament. Aquesta massa social serà, mica en mica, influent… i acabarà degradant aquests indicadors que et mantenen collat. Els comptes amb 150.000 seguidors notaran que part de la seva audiència ha marxat, que el número en realitat indica un passat llunyà i prou.

Aquests números cada vegada més buits són, en el fons, el gran accelerador de l’autodestrucció de la plataforma. No servirà de res que per tal d’emmascarar la pèrdua de massa social siguin més laxes amb bots cada vegada més sofisticats. Els mecanismes d’influència al món real es trencaran un darrere l’altre. Les coses començaran a no funcionar fins que, eventualment, el sistema es trencarà.

Les noves plataformes ens empoderen

Algú pot pensar: i què? Si marxem d’una plataforma per caure en una altra de similar tornarà a repetir-se el cicle de merda. Tornarem al cap cot i a fer scroll. Per sort, no és així. L’internet que ve ha generat anticossos, és un internet més federat, menys vertical. Un internet sense la possibilitat d’un segrest merdificador.

El fedivers i les altres alternatives horitzontals que s’estan establint eviten la merdificació perquè eviten els incentius d’hipermonetització i permeten als usuaris controlar millor la seva experiència i tenir un control real de la seva audiència i activitat. Si apareixen elements que volen degradar la conversa, hi ha molts mecanismes per corregir-ho ràpid i col·lectivament sense pagar el preu del segrest d’una xarxa privativa.

El més interessant d’aquesta migració és que provoca un despertar. Habitar espais més horitzontals, amb menys pressions i menys tensió provocada per algorismes i eines que fomenten la toxicitat hipertensa permanent, provoca una mena de despertar. Un recordatori que es pot viure l’internet (i la vida sencera) d’una manera diferent. I aquest recordatori és com aixecar el cap, és extraordinàriament poderós.

L’empoderament que acompanya participar d’una xarxa federada, en la que ens protegim els uns als altres, en la que decidim entre tots si el que vivim ens està agradant o no, aquesta experiència empeny i accelera el procés d’abandonament de les xarxes de la lògica antiga. Quan t’alliberes en algunes coses de la vida és molt difícil seguir voluntàriament sent esclau en d’altres. L’alliberament és un víric.

Marxar era utòpic quan no hi havia alternatives possibles

En ple 2025, marxar d’una xarxa social no és cap utopia revolucionària, és simplement canviar de proveïdor. Abans de la pandèmia el dilema era ser o no ser. Estàs a xarxes o fas desdejunis digitals. Ja no és així. Tenim sobre la taula alternatives viables, funcionals, horitzontals i sostenibles. I cada vegada són més potents, estan més plenes i s’alimenten entre elles.

Bluesky i Mastodon són avui les alternatives més clares només perquè X és la xarxa en l’estadi més avançat de merdificació. La gent de Bluesky ja prepara una alternativa per Instagram. Spotify està acorralat de propostes potents que exploten menys els artistes preparades, per fer un sorpasso. El fedivers es va desplegant lentament, a vegades maldestre, a vegades encara verd… però la massa social creix cada dia i és aquest massa social la que millora i perfecciona els serveis.

Ets a temps de no fer tard

És inevitable. Uns primer, els altres després, anirem migrant cap a aquests llocs millors. El millor que pots fer és avançar-te, en la mesura del que et sigui possible, als primers llocs d’aquesta migració i entomar-la com una forma inevitable de cuidar-te.

Aquells que us hi jugueu més sereu els últims, però tard o d’hora us veureu més o menys obligats a fer el pas. Com més dels que hi perdem menys ens hi atrevim, més fàcil serà pels que hi teniu més a perdre de fer-ho també.

Hi ha qui pot pensar: d’acord, però marxar d’X i no d’Instagram és ser un hipòcrita. No és cert. Cada cosa té el seu ritme. La merdificació i les alternatives no arriben totes a la vegada i en paral·lel. La realitat és que una gran migració d’X promou i accelera les següents migracions, però no totes passen a la vegada.

Si ja ets dels convençuts, estigues content. Una migració intensa dels que estem més motivats ajuda a trencar els encanteris. Desactiva els quatre motius per quedar-se a l’status quo que hem repassat a l’inici: amb una gran migració recuperes part de l’altaveu que deixess enrere, el FOMO canvia paulatinament de bàndol, tens l’oportunitat de refundar un plaer menys tòxic i menys addictiu i la pressió de grup més que fomentar la paràlisi, comença a fomentar el canvi.

No cal córrer, només cal que canviïs una mica la perspectiva. El debat no és entre deixar o no X, sinó sobre quan fer-ho.

No en tinguis cap dubte. Acabarem tots fora d’aquest món que ara comença a esfondrar-se. I la bona notícia és que a l’altra banda del recorregut només hi ha coses bones. Per fi, un internet nostre.