Podria semblar una contradicció que, en els moments de major creixement i professionalització del món dels creadors en català en l’àmbit digital, tinguem alhora una de les pitjors situacions pel que fa a l’ús social. Tanta influència… i els joves (i els no joves) segueixen parlant cada vegada menys català. De fet, els darrers mesos hem anat mantenint els dos discursos en paral·lel com si res: el català està més viu que mai! el català mor!

Una explicació simple a aquesta aparent contradicció és que el digital és només un dels múltiples entorns que afecten l’ús social de la llengua. Les transformacions demogràfiques i industrials del país, el context legal i polític i l’ambient social en són d’altres. Tot i així, tots intuïm que el món de la creació digital n’és un d’important.

Si ens fixem en els esforços dels darrers anys en aquest àmbit, en el que s’ha passat d’un entorn amateur i activista a una xarxa densa de creadors professionalitzats, queda clar que per tal d’influir en l’ús social del català no n’hi ha prou amb que existeixin creadors de contingut professionalitzats. Potser hem celebrat massa ràpid i, fins i tot, sobredimensionat, el que simplement era uns actualització bàsica.

Per molt que ens haguem posat al dia, ho hem fet en un context on castellà i anglès, les dues principals llengües que ens travessen, han generat ecosistemes molt més grans i influents… fent que sovint la nostra llengua vagi a remolc, s’hi enmiralli constantment per tal de seguir creixent.

Tenim doncs, com ja sabíem, un problema d’escala. La diglòssia amb aquestes dues llengües fa que el fenomen de creixement del català tingui un efecte força marginal o, com a mínim, no prou fort com per revertir la dinàmica orgànica d’afebliment de la llengua més petita.

Dit d’una altra manera: hem fet tot el que tocava i no n’hi ha prou per frenar la uniformització i la tendència al monolingüisme en els àmbits social i digital.

Ens falta alguna cosa més per assolir el famós prestigi. Un prestigi que la faci prou atractiva d’aprendre i interessant d’utilitzar a tots aquells qui ara mateix potser la coneixen, però l’ignoren. I aquest prestigi, en el tediós món digital, sovint va lligat a la influència. I la influència, oh sorpresa, va sovint lligada a la mida. I, per molt que ens estirem i aixequem molt els braços, en comparació, seguim sent relativament petits. Però ull, recordem que la mida no ens interessa per si sola, ens interessa només com a camí cap al prestigi.

I potser hi podem arribar per una altra via.

Aquesta és la via alternativa al prestigi lingüístic que us proposo: apostar, de manera sistemàtica i col·lectiva, per continguts genuïns i que, alhora, siguin potencialment memorables, influents i exportables.

Poca cosa. M’explico.

Continguts genuïns?

Comencem pel més important. Hem d’apostar per un contingut autoreferencial, que parli des del nostre punt de vista únic, específic i concret al món i, per tanr, a partir dels nostres problemes, interessos, memòria i identitat.

L’internet, en la seva versió actual, és una força homogeneïtzadora. Kyle Chayka ho desenvolupa a Filterworld: la globalització acceleradíssima dels sistemes de recomanació fa que els punts de vista particulars i les creacions artístiques d’arreu del món siguin cada vegada més indistingibles i intercanviables. L’era de l’algorisme fomenta que la cultura s’aplani, fent morir tots els accidents singulars en una massa monocolor i monolingüe. És el cafè d’especialitat amb taulell de fusta escandinava, cinnamon rolls i finestral alt que ha obert al teu barri.

En aquest context, si no ens obsessionem per ser genuïns no podrem aportar res d’interessant: quedarem esclafats dins la massa amorfa, sense cap incentiu per fer-nos sentir: qui vol la versió en català, de baix pressupost, petita, previsible, dels formats globals intercanviables? Si no som genuïns, ens convertim en un repetidor de wifi amb poca cobertura i només per als ja convençuts.

Sovint hem aïllat la qüestió lingüística, hem intentat “salvar la llengua”, com si per comptes d’una expressió viva d’una manera d’habitar el món fos un animal ferit que cal preservar en un museu. Però la normalització lingüística no és possible sense una normalització cultural.

El català és una llengua que explica una realitat cultural, social i nacional concreta: una identitat. Aquesta identitat pot ser (sempre és) diversa, plural, canviant… però és. Aquesta identitat, a més, és atractiva, permeable i, com totes les mirades al món, conté elements universals.

No ens estem referint, per tant, a incentivar una creació folklòrica de Catalunya en miniatura, sinó a entendre que usar el català només té sentit perquè existeixen catalans, que som una gent concreta, d’un lloc concret que fa una sèrie de coses concretes i a qui ens han passat una sèrie d’històries concretes. Sense aquesta identitat la llengua no té cap sentit de ser.

Genuí, doncs, vol dir explicar el punt de vista de formar part d’aquesta cultura i societat. Construir-li un mirall aspiracional, que li permeti veure’s a si mateixa en el moment present, recordar com va ser i imaginar com vol ser en el futur.

És el que van fer els Simpsons. Des de la realitat comarcal d’Springfield (no deixa de ser un poble de comarques a la ianqui) van poder fer el millor retrat dels 90s: un punt de vista particular i universal alhora. Tot el que és bonic del món, tota la cultura celebrable, té una mica d’aquest mirall aspiracional: el cinema francès, l’anime japonès, la literatura russa…

L’Oleguer Sarsanedas, un dels responsables dels primers anys de programació de TV3, ens explicava fa uns anys que, en aquell moment, van prendre consciència que calia generar aquesta ficció mirall del país, que li permetés veure els seus dubtes, problemes, crisis i aspiracions a la televisió per reconèixer-se… Per fer-ho, van programar les sèries de sobretaula (Estació d’enllaç, El cor de la ciutat…) adaptades a la realitat catalana, en un exercici que segueix vigent.

Ara hem de generar continguts digitals que facin el mateix: que darrere de la defensa de la llengua, darrere de la cantarella del salvar la llengua, hi hagi un projecte vital clar, ganes d’explicar-se, de dir alguna cosa pròpia.

“Memorables, influents i exportables”

Tot sovint s’associa el món dels creadors de contingut a una indústria superficial, que fomenta i monetitza l’egocentrisme dels creadors, amb un excés de marques, campanyes, esdeveniments… És cert que és una indústria bastida en un terreny molt algorítmic, plataformes que promouen el contingut que caduca ràpid, d’usar i tirar, que sovint no premien la substància, la qualitat i les propostes perdurables. (Tot i que això no és cert del tot). Precisament en aquest entorn on tothom vol passar per caixa ràpid és possible destacar amb una mica d’ambició i inventiva.

Aquesta ambició és l’altre ingredient que ens cal, l’extra que ens hem de demanar: hem de mobilitzar la indústria de creadors de contingut cap a la producció de projectes de qualitat, que siguin memorables, és a dir, que els recordem d’aquí a cinc o deu anys; i influents i exportables, és a dir, que tinguin èxit popular als Països Catalans i, alhora, siguin coneguts i celebrats arreu del món.

Òbviament, això és més fàcil de dir que de fer.

Però un gest ens hi pot apropar: transformant l’ecosistema de campanyes caduques en un d’encàrrecs de continguts ambiciosos i perdurables.

Quan des de les administracions, empreses i entitats del país es pensen idees i es destinen recursos per tirar endavant produccions amb creadors… per què fer una campanya curta i caduca, basada exclusivament en l’impacte d’un reel aïllat quan, amb els mateixos recursos, pots treballar en una proposta a llarg termini, potencialment atractiva i interessant més enllà de l’encàrrec purament promocional? Potser la dictadura dels indicadors no incentiva aquesta mena de projectes, però el prestigi de construir coses de qualitat i duraderes val la pena i s’acaba fent notar en el reconeixement general (més el punt extra de no afegir spam a un món ja molt ple de soroll).

Moltes administracions, marques i organitzacions no saben per on començar a fer aquest contingut de qualitat. Una via estratègica per començar és posar en contacte els creadors digitals amb el teixit audiovisual, cultural i social del país. Tenim un dels països amb més productores i agències potents del món, tan del sector audiovisual clàssic com de l’entorn digital. El múscul per fer coses grosses ja hi és. És una altra sort increïble que sovint no tenim en compte. No l’hem explotat del tot, encara.

Però ens cal sobretot un canvi radical d’actitud. Hem de trobar, recuperar o construir, com sigui, una nova ambició confiada. Una ambició que ens permeti creure que des de la creació digital, i des de la nostra cultura en general, en podem treure èxits universals, influents i celebrats, tan internament com internacionalment, sense necessitat d’amagar o renunciar a la nostra llengua i identitat.

Ens sobren motius per creure en aquesta ambició.

Ens sobren motius perquè la nostra cultura ja ho ha aconseguit anteriorment moltíssimes vegades: de Jordi Savall a Merlí, de Mercè Rodoreda a Gaudí. De Crims a Tarta Relena.

Sabem que el material disponible de la nostra cultura és atractiu. De fet, a vegades és massa atractiu i tot, com ho demostra el col·lapse turístic que vivim de fa uns anys. Aquesta onada gegantina de visistants indica que fent les coses amb una estratègia coordinada, tenim la capacitat de generar molta atenció, també en l’àmbit digital.

En resum: desacomplexar-nos i assumir que la nostra mirada més particular pot ser universal i ser més ambiciosos i confiats a l’hora de fer i distribuir els nostres projectes digitals.

Aquesta és la simple via que tenim a l’abast, ja ara, per donar prestigi al català, el prestigi que pot afavorir, per poc que sigui, l’augment del seu ús social.

Postdata per a institucions

Tota aquesta lluita per la normalització del català i la creació de continguts en l’àmbit digital… es fa en un context on el català no està sol. I així com la diglòssia habitual a casa nostra és amb el castellà, a internet la llengua que any rere any creix més és l’anglès. Cada vegada ocupem un internet menys divers. I per tant, la nostra normalització cultural és també una lluita internacional.

Llengües amb un estat poderós, i que habitualment no fan patir gaire, es trobaran aviat en una situació semblant a la nostra: llengües com l’italià, el grec, l’alemany se sumaran al repte que ja tenim les llengües mitjanes o sense estat. La minorització afectarà a tothom.

Hem d’empènyer per una confederació digital de llengües i cultures contra l’internet uniformitzador. Cal buscar maneres d’amplificar-nos els uns als altres sense el peatge de la llengua gran. La societat catalana ho té tot per ser la cultura que lideri aquesta nova onada de diversitat digital enxarxada. Que els esforços socials, associatius, activistes i polítics que hem fet en la nostra obsessió lingüística dels darrers anys es notin! Tenim dècades d’avantatge en aquest sentit.

Per comptes de mirar-nos el melic, hem de vincular la lluita pel català a la lluita per la diversitat digital i fer-ho de manera genuïna. Per exemple, teixint de manera orgànica ponts entre els entorns digitals en català i de les altres llengües veïnes del Mediterrani, amb estat o sense, i incentivar intercanvis directes entre els creadors i les seves comunitats. Una conversa de tu a tu amb les nostres cultures més properes, fora de les lògiques deslocalitzades i uniformitzants de la globalització digital, ens pot fer recuperar vincles històrics que havíem oblidat i guanyar confiança, múscul i prestigi.

Hem d’apostar amb ambició i confiança per explicar-nos a nosaltres mateixos i al món. Ho aconseguirem trencant l’ambient actual -victimista i acomplexat- i apostant per generar continguts genuïns i universals. De fet, com més genuïns siguin, més fàcil serà que siguin universals.

Com ha sigut sempre.

[Text ampliat a partir de la intervenció a la comissió no permanent sobre el català en l’àmbit digital a l’ajuntament de Barcelona del 2 d’octubre de 2024]